Oportunidades, amenazas y percepciones colectivas en la protesta contra el franquismo final, 1973 - 1976
Martín García, Óscar José

Historia Social. (Alzira ; València. Núm 67 (2010) p. 51-67)

L'evolució de la situació política i econòmica des del 1973 va entreobrir noves possibilitats per a l'ofensiva obrera. Tot i així, convé tenir present que els canvis polítics favorables no solen desencadenar automàticament la mobilització, sinó que entre ambdues fases hi entra en joc la definició amb què les persones consideren llurs circumstàncies. Si les oportunitats polítiques no s'experimenten ni es perceben, difícilment podran influir en el comportament dels subjectes socials. No estranya, per tant, que el 1974 el PCE s'esforcés per estendre la percepció que "tot el que està passant" des de l'assassinat de Carrero Blanco estava abonat per una "situació molt més favorable de les forces que desitgen un canvi" a Espanya. Per aquesta raó l'estudi de la dinàmica del poder polític i la seva interrelació amb la protesta necessita aprofundir en la construcció de les percepcions col·lectives de la realitat social. Amb aquest objectiu les pàgines següents analitzen la interpretació de les condicions polítiques -emmarcades per les organitzacions com a oportunitats o amenaces dirigides a provocar la lluita- a través de les quals foren elaborades les interpretacions compartides que motivaren i legitimaren la protesta contra la dictadura.

Movimientos católicos, ciudadanía y construcción de enclaves democráticos en la provincia de Albacete durante el franquismo final
Martín García, Óscar José

Ayer. (Madrid. Núm 91 (2013) p. 195-218)

Aquest article analitza el paper dels sectors catòlics de base en la creació, ampliació i dinamització d'enclavaments democràtics en un marc subdesenvolupat i rural durant els darrers anys del franquisme. En aquesta línia, estudia la participació de diversos grups cristians conciliars en l'emergència d'espais autònoms de la ingerència de l'Estat, en els quals en la primera meitat dels anys setanta es van desenvolupar hàbits i normes contraris a l'hegemonia social dels valors autoritaris imposats per la dictadura.

Entre la política, la economía y el discurso : la protesta contra la dictadura franquista en la provincia de Albacete, 1970 - 1976
Martín García, Óscar José

Historia Contemporánea. (Bilbao. Núm 36 (2008) p. 193-208)

Els anys finals del franquisme van ser testimoni de l'extensió d'una conflictivitat social ascendent que, sense aconseguir derrocar al règim, va contribuir a erosionar les bases de la dictadura i a crear les condicions polítiques en les quals va tenir lloc la transició a la democràcia. Aquest creixent cicle de protestes va ser alimentat i potenciat pel desenvolupament econòmic, els canvis socials i les reformes polítiques que van millorar el marc d'oportunitats i expectatives per a la mobilització sociopolítica. Però el creixement de la contestació durant els anys setanta, que es va estendre també a zones abans passives com la província d'Albacete, no va ser únicament el resultat automàtic de les noves oportunitats per a la lluita despreses del devenir social i polític del període. A partir de l'estudi del cas albacetenc, s'observa com, juntament a les condicions estructurals i organitzatives que van facilitar l'augment de la protesta, van interactuar les definicions col·lectives, construides socialment en la quotidianitat de la societat civil, que van justificar i dotar de significació a l'acció contra el règim autoritari. Sota aquesta perspectiva, encara que la historiografia del període s'ha centrat en la mobilització dels col·lectius obrers dels centres industrials i en els seus repertoris d'organització,el cas d'Albacete és interessant per a acostar-se als silenciosos processos de micromobilització en els què va adquirir sentit i es va ventilar la legitimació de la protesta antifranquista.

A tientas con la democracia : movilización, actitudes y cambio en la provincia de Albacete, 1966 - 1977
Martín García, Óscar José

Madrid : Los Libros de Catarata, 2008
ISBN 9788483193907

La transició a la Democràcia és un clar exponent dels usos públics i polítics de la història. La necessitat de legitimar tal obra d'enginyeria política s'ha substanciat en una interpretació oficial, quasi canònica i no exempta de tòpics. Aquesta s'ha constituït al voltant de la idea d'un pla traçat des de dalt i virtuosament executat per uns pocs artífexs procedents del reformisme franquista. Tal explicació pressuposa l'existència d'una societat espanyola impassible i instal·lada en la desmobilització. Tot i això, inclús en les zones del país menys industrialitzades i urbanitzades, la indiferència i la por van coexistir amb una creixent conflictivitat sociopolítica que va debilitar la dictadura i va contribuir a crear les condicions polítiques per al canvi democràtic. Així, les negociacions entre les elits van estar precedides i influïdes per una multiforme pressió social que va introduir les seves principals demandes en l'agenda política de la transició. En aquesta línia, el present treball analitza les oportunitats polítiques, la mobilització de recursos i els marcs interpretatius que van legitimar i van animar una protesta assentada en el canvi d'actituds i en l'aprenentatge de noves pràctiques democràtiques que van facilitar el camí cap a la llibertat.